Fa pocs dies, caminant sense pressa, em vaig trobar amb dues frases escrites en un mur. La primera deia: «No estar bé, també està bé». La segona: «Qui és Laia que em prendrà la feina?». No sé qui les va escriure, ni si pretenien fer art, psicologia o simplement deixar constància d’un pensament fugaç. Però em varen fer somriure i, sobretot la segona, pensar.

Els grafitis tenen aquesta virtut, però no tots són iguals. També n’hi ha que embruten, degraden façanes o monuments i no aporten absolutament res, més enllà de la molèstia que provoquen als propietaris i al paisatge urbà. Entre aquestes pintades sense gràcia de tant en tant apareix una frase que atura el caminant. Una sentència breu que fa de la paret una mena de llibre obert. El carrer es converteix, per uns instants, en una biblioteca inesperada.

Naturalment, també hi ha els artistes que han convertit el grafiti en un llenguatge universal. El misteriós Banksy és probablement el més conegut, capaç de barrejar humor, crítica social i poesia amb un esprai. Jean-Michel Basquiat ja havia dut els murs de Nova York fins als museus, i Keith Haring omplia les estacions de metro de figures plenes de moviment i esperança. I els dibuixos de les coves prehistòriques? No recorden que la necessitat de deixar una empremta sobre una paret és gairebé tan antiga com la humanitat.

Potser les dues frases que vaig llegir desapareixeran aviat sota una nova capa de pintura. O potser algú hi escriurà damunt una tercera resposta. Tant se val. Les parets també conversen. De vegades, entre el ciment i la calç, s’hi amaga una petita lliçó de filosofia... o una pregunta sobre una tal Laia que, sense saber-ho, ja forma part del paisatge.

Suscríbete para seguir leyendo