El premi Regió7 dels esports és per a una institució que, després de guanyar-ho tot, es va haver de reinventar per no desaparèixer. Ha arribat al 75è aniversari amb un títol de lliga inesperat, però que no cau del cel, sinó que és fruit d'una feina de formiga, des de la base, que es remunta setze anys enrere, quan va assumir el càrrec el seu actual president.

Vostè és president des del 2010. Creia que al 2026 encara hi seria?

No. Quan vam arribar era redreçar el tema esportiu, però no ens esperàvem trobar el forat econòmic que hi havia. La junta sortint ens va dir que era de 70.000 euros, però després de fer una auditoria te n’adones que són 140.000. A més, dues denúncies de dos treballadors incrementen el deute en 80.000 euros més per indemnitzacions.

Hi va haver perill de desaparició?

La temporada 2012-13 devíem quatre mesos. Tots els jugadors marxen menys Ton Baliu. Durant un mes vam dubtar de si vendre la plaça o no, eixugar el deute i començar des de baix. Al final vam trobar un petit suport econòmic i jugadors compromesos com Elagi Deitg cedit, Sergi Pla, David Cáceres, que va tornar per acomiadar-se, els germans Povedano, que són d’Igualada i eren a Lleida i Marçal Casadevall i Oriol Vives van sortir del GeiEG i eren amics de Deitg. Amb un entrenador de la casa com Cesc Monclús vam fer un equip. Tothom deia que baixaríem, però vam anar a la Copa, vam arribar a quarts de la Champions i vam ser setens. Els jugadors sabien que els pagaments no serien regulars. La precarietat va durar uns quants anys fins en fa tres, que el deute va quedar eixugat.

La base ha estat fonamental, però com a aposta a llarg termini. Com s’ha vehiculat?

L’estiu del 2013 va arribar Marc Muntané com a coordinador del club i ho gira tot com un mitjó. Teníem dos sèniors i 12 de base. Ara en tenim sis de sèniors i 29 de base. Ho hem triplicat. En lloc de tenir equips de vuit jugadors i dos porters que es mantenien durant tot l’any en va fer de cinc o sis jugadors de pista per tal que alguns d’inferior categoria poguessin doblar i augmentessin el nivell. Va ser molt criticat a l’inici i ara ens copien el model. Com que no movem gaires diners, ni tenim un gran club de futbol al darrere, hem de crear jugadors sabent que te’ls poden prendre. Ser a Plata i a Nacional dona la possibilitat als joves de tenir recorregut.

Veure que el camí porta a algun lloc és clau?

Ho podem comparar amb el Barça, que té un dels millors planters. També ens tocaven els nostres, però aquests veuen que allà poden guanyar molts campionats de base, però un cop a júniors si no són top, que això passa un cop cada 25 o 30 anys, com amb Beto Borregán, has de marxar cedit per veure si et recuperen. Aquí, si tens maneres pots debutar i et pots consolidar com Biel Llanes o Àlex Cardil, que van ser motor en el Plata i importantíssims en el play-off.

Quin és l’estat del club a nivell esportiu i social?

Està tant o més bé en aquests aspectes com en els anys noranta, tot i que sent diferents. A nivell esportiu, és un transatlàntic, amb tants equip. També tenim una secció de patinatge artístic de trenta nenes quan n’hi havia dotze. També en el femení, del qual vam haver de prescindir per retallades. Fa quatre anys tenim equips de fem-11, fem-13 i fem-15. La idea és fer un fem-17 l’any vinent i crear un sènior. Havíem de començar una piràmide des de baix. Hauríem pogur tenir un primer equip fa quatre anys però hauria estat absurd perquè, sense base, si et fallen jugadores ja no pots seguir.

A nivell social, en les èpoques bones teníem 730 socis i ara estem al voltant dels 600. Al pavelló entren uns 850-900 espectadors i abans eren 350. La ciutat s’ha desperat. Amb les Europe Cup va ser un toc d’atenció i d’identificació amb molts jugadors de casa i la lliga ha provocat que molta gent hagi tornat, o fills dels que havien estat socis. Vivim un moment de joia i explosió i el difícil serà mantenir-se.

El proper pas és crear una estructura professional?

Aquesta existeix a nivell esportiu. El passet a dos anys és dotar-ho econòmicament perquè ho sigui al cent per cent. No volem endeutar-nos abans d’arribar-hi. En dos anys volem que tot ho sigui. Per això hem creat un departament de màrqueting. Ja hem crescut i l’objectiu és, en dos anys fer créixer el pressupost entre 200.000 i 250.000 euros.

Això requereix mantenir-se en un nivell esportiu alt.

Òbviament, però mentre tinguem gent competitiva, amb el Marc Muntané al capdavant, la idea és lluitar per estar entre els quatre primers. També és cert que en els tres últims anys hem tret nou jugadors i això no és normal. Ho seria un cada dos anys. Ara potser costarà durant un any o dos, però a partir del 2028 preveiem aprofitar un parell de noves fornades amb tres o quatre jugadors, si no s’espatllen.

Aquest estiu ha tornat Gerard Riba des d’Itàlia. Que ho facin els que van marxar és una opció?

Hauria de ser l’única opció. Ja que van marxar perquè no teníem poder adquisitiu, que siguin conscients que el projecté hi és i continuarà sent-hi, i caminarem per créixer. Potser no hi haurà tanta diferència i a casa s’hi està millor. Com deia el Gerard, el sentiment de jugar a les Comes no és igual que amb qualsevol altre equip. L’any que ve, tres o quatre dels que van marxar acaben contracte. El club hi està predisposat. Ells també ho han d’estar.

Tot això coincideix amb el 75è aniversari del club. Sembla fet expressament.

El senyor que va fer el guió tenia ganes de celebrar-ho amb una lliga a la Corunya, on es va guanyar la primera el 1989. Ha estat una cirereta per reconèixer els 75 anys, perquè com el 2012 vam estar a punt de plegar veles, els anys setanta també hi va haver un grup de juvenils amb un veterà, Jaume Vidal, que van salvar el club. El 1983-84 es va pujar i des d’aleshores no hem perdut la categoria. La història és cíclica i es repeteix. Ara volem que tornin els èxits, però no volem que torni una mala gestió, almenys mentre hi siguem hem de tocar de peus a terra. El que no farem és estirar més el braç que la màniga.

Hi ha hagut moments en què vostè ha expressat que ho volia deixar. Ara li queda corda?

Fa sis anys i mig tenia clar que volia marxar. Es va muntar una junta gestora perquè semblava que hi havia un grup opositor, però no es va presentar ningú. Fins a sis vegades hem convocat eleccions. En aquell moment vam presentar candidatura perquè tenir una gestora un any i mig no et permet fer projecte, només el dia a dia. No pots fitxar ningú per a més d’un any. Ara tenim data de caducitat, el juny que ve. Fins que no passem Nadal, no parlarem si decidim continuar o no, fer les eleccions quan toquin o avançar-les perquè es pugui planificar de cara a la propera temporada.

Vostè és periodista. Faci’m un titular de com es troba ara l’Igualada Hoquei Club?

Notícies relacionades

Quan vam entrar vam fer una entrevista a diaris com Regió7 i vaig dir alguna cosa així com “El nostre objectiu és tornar l’Igualada al lloc que es mereix”. Ara seria alguna cosa així com “L’Igualada ja ha tornat”.

Subscriu-te per seguir llegint