Va ser Clementina Arderiu, com havia dit ella mateixa, “una dona com les altres, com tantes altres”? Ho nega taxativament la comissària de la commemoració del cinquantenari de la seva mort, la poeta Maria Callís, que afegeix que “va distingir-se de la multitud perquè va superar obstacles variats, d’ordre social, familiar i de gènere, per poder conrear la poesia”. Clementina Arderiu, poeta, més enllà de ser mare i dona –de Carles Riba–, com sovint ha estat llegida.

A l’auditori Carme Serrallonga de Sarrià, a la flamant biblioteca J.V. Foix i davant una nodrida representació de parents d’Arderiu, la consellera de Cultura, Sònia Hernández, recorda que “sovint s’ha llegit Arderiu d’una manera reduccionista, però justament la seva obra està travessada per tensions interiors que connecten amb la sensibilitat actual”. Callís posa sobre la taula que l’homenatjada va escriure “un dels primers poemes que en català exploren la vivència dolorosa i epifànica del part”, per exemple, i també “canta les gestes discretes de l’estirp de dones que l’han precedida i ens regala uns versos que bé valdrien una revolució catalana amb una classe política al darrere que hi estigués a l’altura: ‘Cal només una rufacada –un cop de vent– per començar un abrandament’”.

L’acte central de l’Any Arderiu inclou una iniciativa singular: un recital comentat –una anàlisi en profunditat, de fet, producte de la recerca acadèmica–, amb la poeta i professora de la Universitat de les Illes Balears Noèlia Díaz Vicedo, i la música i els paisatges sonors de Mar Grimalt, un espectacle que diu, explica i il·lustra. Si Callís assenyala que la poesia arderiuana “té com un dels pilars la celebració de la joia constitutiva del cant”, l’espectacle, amb direcció artística de Raquel Tomàs, escampa l’art i l’eixampla.

“La materialitat sonora i vocàlica de la poesia d’Arderiu és ben palesa”, diu Díaz, i Grimalt ara recita i ara canta versos i es complementen i la seva veu s’ajunta i parla. És cert que fins no fa tant “la majoria de la crítica s’ha perdut dins el laberint del seu ésser dona i no ha posat atenció al seu ésser poeta”, però per sort sabem que “la domesticitat que habita Arderiu limita la seua realitat però li ofereix la revolta: la soledat interior batega com un raig de desig i cerca la paraula”.

Una paraula que els espectadors fins i tot sentim gravada –en la veu original– i ens arriba. La poesia salta el temps i avui pot dir el que ahir no vam entendre. “El vers comença, fa un caminar rebel, / torça i retorça, que vol eixir al defora”, diuen, i comença i no para, perquè la música Anna Andreu en canta uns quants poemes més, ella a la guitarra i Marina Arrufat al violí i el teclat. En fan cançons que sonen actuals perquè ho són. “No vull més. Amb cor gentil, / mai no et pararé la taula /ni amb domàs et faré el llit”. “No em miris, que no sóc res / i el teu mirar em neguiteja; / si em mires, posa en els ulls / cortines d’alba primera”, recita Díaz, i després canten Andreu i Grimalt, i toquen elles dues i Arrufat s’hi afegeix, i Clementina Arderiu sona i pren tot el sentit arran de pell i de cervell.

Però l’Any Clementina Arderiu no s’atura i la setmana que ve, el dia 9, la Universitat de Barcelona celebra un simposi sobre la poeta i la seva obra. De moment, diu Callís: “Que arrenqui la rufacada, que comenci l’abrandament!”.

Redactor de Cultura. Autor de 'Febre amb gel (Fonoll, 2023) y 'Roger Mas. La pell i l'os' (Satélite K, 2011). Licenciado en Periodismo (UAB) y en Filologia Catalana (UB)