Creednos s’assembla a la fantàstica minisèrie Creedme, de 2019, no només pel seu títol en castellà, sinó també per una visió del true crime menys centrada en el criminal que en les seves víctimes. En tots dos casos, es tracta de dones agredides sexualment que han de carregar amb una policia desganada o amb una societat que posa en dubte la seva credibilitat.

El cas que recupera Jeff Pope (guionista nominat a l’Oscar per Philomena) és el de l’anomenat «violador del taxi negre», que entre el 2000 i el 2008 va utilitzar drogues per sotmetre químicament les seves víctimes i agredir sexualment prop d’un centenar de dones. Les recollia durant nits de festa, els deia que havia guanyat un dineral al casino o a la loteria i les animava a celebrar-ho prenent una copa allà mateix, al seient del darrere, que ell no es podia permetre perquè conduïa. Elles es despertaven sense recordar els pitjors moments, angoixades per unes mitges fetes miques, la presència de blaus o el rastre de lubricant a les cuixes, elements que no semblaven impressionar uns investigadors policials misteriosament obstinats a posar-ho tot en dubte.

Les supervivents són les protagonistes i aquell home menyspreable és un simple secundari, tot i que interpretat per un actor de renom: Daniel Mays, impulsat a principis de segle per Mike Leigh amb el doble cop d’efecte de Todo o nada i Vera Drake. En els dos primers episodis, els únics que s’han facilitat a la premsa, ens endinsem en la història i ens deixem portar per la indignació de la mà de personatges inspirats en víctimes reals. Hi ha la mare soltera Sarah (Aimee-Ffion Edwards, estrella de Peaky Blinders i Slow horses), la primera sortida nocturna de la qual en molt de temps es converteix en un malson. O, ja en el segon episodi, Carrie (Miriam Petche, la Sweetpea d’Industry), un personatge basat en Carrie Symonds, coneguda per haver lluitat amb èxit per impedir l’alliberament anticipat de l’agressor i també per haver-se casat amb Boris Johnson el 2021. Una tercera víctima, Laila (Aasiya Shah), ha de carregar amb prejudicis sexistes, fins i tot, per part del departament de delictes sexuals.

Creednos vol ser un homenatge a les supervivents, alhora que un thriller efectiu, cosa que de vegades resta una mica de serietat a la primera intenció. Potser hauria estat més apropiat un to més sobri, menys basat en efectes de so inquietants i altres recursos propis del thriller psicològic o, fins i tot, del terror. Un to, en definitiva, més semblant al de… Creedme, dirigida amb elegància i contenció per la llegenda del cinema independent Lisa Cholodenko (Los chicos están bien, Olive Kitteridge) en els seus tres primers episodis.

Notícies relacionades

Sigui com sigui, el fracàs constant del sistema i la feina de les actrius aconsegueixen que assistim al desenvolupament de l’acció —o, segons el personatge, de la inacció— amb les dents serrades i sacsejant el cap d’un costat a l’altre, entre el desconcert i la ràbia.