Quan el Bàsquet Girona va certificar l’ascens a l’ACB el juny del 2022, Jordi Sargatal n’era l’entrenador principal. No era qui aixecava el trofeu, ni tampoc qui es va endur les mirades, centrades en la figura de Marc Gasol, però havia estat una peça indispensable durant tot el procés. Tres anys més tard, el març del 2025, tornava a viure un dels moments més importants de la història recent del Bàsquet Girona, aquesta vegada amb l’Uni Girona, classificant l’equip per a la Final Six de l’Eurolliga Femenina. Les Dues fites més importants de l'història recent del club, amb un nom que és repeteix. No és casualitat.

Si es repassen els últims anys del bàsquet gironí, Sargatal apareix repetidament allà on els projectes han crescut. Abans de l’ascens a l’ACB, abans de la Final Six i molt abans que vestís de gala a la banqueta de Fontajau, havia dedicat bona part de la seva trajectòria a la formació, dirigint equips de base i participant en el creixement de generacions de jugadors i jugadores del territori. De fet, és una feina que no ha abandonat mai, ja que quan pot fa tasques de millora individual en la seva pròpia acadèmia. Sempre des del treball quotidià. Sempre des d’un segon pla.

Jordi Sargatal, al costat de Roberto Íñiguez durant aquesta temporada / Aniol Resclosa

Potser per això, quan se li pregunta si avui es considera un entrenador de bàsquet masculí o de bàsquet femení, la resposta és immediata. «Sempre he tingut molt clar que soc entrenador de bàsquet. El que faig amb el bàsquet m’apassiona. He estat amb equips de base i m’ho he passat molt bé, intentant donar sempre el meu màxim. Després he tingut la sort de viure l’alt rendiment, primer al masculí i ara al femení, però jo soc entrenador de bàsquet», assegura.

La resposta defineix també la seva trajectòria. Per a Sargatal no hi ha fronteres entre categories ni entre gèneres. El fil conductor sempre ha estat el mateix: entrenar. «Poder fer aquesta feina a casa, a Girona, m’ha donat un reconfort molt especial. No sé on em portarà el futur, però ara estic molt ficat en el bàsquet femení. Tot i això, continuo seguint les lligues masculines i també el Bàsquet Girona», remarca. La seva figura, però, va més enllà del paper d’entrenador. El seu bagatge el converteix dins del club en una de les persones que millor coneix què és Bàsquet Girona.

Jordi Sargatal, amb Moncho Fernández i Roberto Íñiguez de fons / Aniol Resclosa

Aquest paper s’ha fet especialment visible amb la fusió entre el Bàsquet Girona i l’Uni Girona, una relació que Sargatal ha viscut des de les dues bandes. Lluny de veure-la com una simple suma d’estructures, la descriu com la trobada de dues maneres diferents d’entendre el bàsquet, que s’uneixen per ser millors. «Han unit dues maneres de veure el bàsquet amb la voluntat de voler-se entendre. Això ha fet encara més fort el projecte», assenyala. «El Bàsquet Girona té una idea molt clara a nivell d’estructura i de club. L’Uni Girona també ha aportat coses, una certa frescor i una manera diferent de fer. Quan aconsegueixes que tothom treballi en la mateixa direcció passen coses molt boniques», afegeix.

És una reflexió que encaixa perfectament amb la seva manera de treballar. Els grans projectes, defensa, no es construeixen imposant una única manera de fer, sinó sumant coneixements. «Aquest any ha estat molt bonic compartir molts moments amb en Moncho, en Miki, l’Albert... parlant de coses que passen a la pista. Aquesta simbiosi s’acaba encomanant una mica d’un costat i de l’altre. No és blanc o negre. És una suma de les parts», exclama convençut.

En aquesta capacitat per construir ponts hi ha, probablement, una de les claus de la seva trajectòria. No necessita ocupar el centre del projecte per influir-hi. Ho fa des del treball diari, des de la continuïtat i des de la confiança que genera dins dels vestidors.

Notícies relacionades

Quan parla del futur evita qualsevol etiqueta. No sap si algun dia tornarà al bàsquet masculí o si continuarà molts anys més al femení. Tampoc sembla que sigui una preocupació. Potser aquesta és una de les característiques que defineixen millor els homes de club. No acostumen a mirar gaire més enllà. Prefereixen donar sentit al dia a dia, construir des de la discreció i posar el projecte per davant del protagonisme. I és precisament així com Jordi Sargatal s'ha acabat convertint en una de les figures més constants dels grans èxits recents del bàsquet gironí.

Subscriu-te per seguir llegint