Iyana Martín (Oviedo, 2006) s’ha pogut donar un petit descans i passar uns dies a casa, a Oviedo, després d’un Mundial en què ha sigut protagonista en l’èxit de la selecció espanyola, que va guanyar la medalla de bronze i va posar dificultats a la imbatible selecció dels Estats Units en les semifinals. L’asturiana, millor jugadora jove i escollida per al millor quintet del torneig, s’ha erigit en líder i referent d’una generació que il·lusiona i enganxa.

Li ha donat temps a digerir tot el que ha passat en el Mundial?

Només han passat tres o quatre dies, tampoc ha passat gaire temps, però em va bé venir a casa, estar aquí tranquil·lament. Sempre, quan tinc aquests tornejos amb tants estímuls, amb tantes coses, tornar a casa i sentir-me una persona normal amb els meus pares, els meus amics de tota la vida, em fa tornar una mica al que soc i mirar de pair tot el que ha passat per afrontar el que ve.

Destacava que a la selecció la deixen ser vostè mateixa. Això ha sigut clau per al seu rendiment?

Sí. Des del primer moment que vaig arribar a la selecció, i no és una cosa que pensi només jo, sinó totes en general, em van deixar ser jo mateixa. És una cosa que deia molt Miguel [Méndez, seleccionador nacional]: cadascuna venia del seu club i has d’arribar allà i adaptar-te a un altre joc, a altres companyes, a un altre rol, però sense deixar de tenir aquesta personalitat que et caracteritza i per la qual ets allà. Al final, totes som allà perquè ens han triat per unes qualitats que tenim o una forma de joc i, quan arribes a la selecció, cal intentar no perdre això. Jo no puc estar més contenta de la versió de mi mateixa que he pogut mostrar gràcies al fet que els meus entrenadors em deixen equivocar-me, confien en mi, les meves companyes m’ajuden a ser millor, em fan gaudir també.

També deia abans del torneig que li feia especial il·lusió jugar el Mundial amb aquest grup.

Sí. Ho parlava molt amb l’Alba (Torrens) durant la concentració. Per guanyar, sobretot en aquest tipus de campionats, en els quals físicament vas justa molts dies perquè gairebé no hi ha descans, has de ser un equip. Nosaltres, des de la concentració, des de la preparació, hem intentat formar això: un equip. I crec que ho hem fet. Crec que il·lusionava veure’ns jugar, la unió que hi havia, com gaudíem totes, que totes les companyes s’alegraven per les altres, totes intentaven ser-hi... Jo crec que això ens ha fet poderoses i ha fet que poguéssim arribar fins on hem arribat.

Ajuda també en moments dolents com la derrota davant Mali?

Sí. Durant el campionat vam passar moments complicats. Per exemple, després de la derrota contra Mali és fàcil que es desfaci una mica el grup o que hi hagi males sensacions entre nosaltres, i va ser al contrari. Va ser perdre contra Mali i el grup va estar més unit que mai. Quan veus això i ho vius des de dins i saps que és honest, és molt fàcil treballar per millorar el que ha passat, perquè no torni a passar, i és molt fàcil refer-se d’una derrota.

S’esperava la repercussió que ha tingut aquest Mundial?

Em sorprèn la visibilitat que ha tingut, però després ho penso i dic: «A veure, és que és un Mundial de bàsquet». Vull dir, em sembla bastant normal que hi hagi tanta visibilitat. El que passa és que és bàsquet femení i tanta visibilitat no està tan normalitzada. Però aquests últims anys i aquest últim estiu hem rebut moltíssim suport, moltíssims mitjans han vingut fins a Berlín amb nosaltres, la gent ens ha vist des de casa, ha vingut moltíssima gent a animar-nos fora del cercle familiar. Volem que això continuï a dalt, que continuï endavant, ja no només amb la selecció, sinó amb la Lliga Femenina Endesa, amb l’Eurolliga femenina, que es continuï visibilitzant, perquè al final fem gaudir. Jo crec que la gent que ens ha vist s’ho passa molt bé veient-nos, que al final és el que compta.

El bàsquet femení està creixent a Espanya?

Sí. Sabem que és un bàsquet diferent del dels homes, per descomptat, però té el seu punt, el seu atractiu. Quan el veus i en coneixes el punt tàctic és molt bonic de veure, almenys per a mi, i, sobretot, de jugar i gaudir. Espero que això continuï així, perquè el bàsquet femení fa molts anys que existeix. Les dones que han jugat a la selecció abans que nosaltres han fet barbaritats: medalles olímpiques, europees, mundials. Nosaltres, de petites, sempre ho hem vist des de casa i ens han fet creure que es pot.

El que ha passat la reafirma en la seva decisió de renunciar a la WNBA per preparar el Mundial i descansar?

Sí. Va ser una decisió complicada pel boom mediàtic que havia tingut el pick [Portland la va triar amb el número 7], havia sigut un pick molt alt. Però ja ho vaig deixar clar des del primer moment que em van trucar els equips de la WNBA, abans de l’elecció. Jo ja els vaig dir que no hi aniria perquè necessitava descansar. No me’n penedeixo absolutament gens. Vaig ser valenta al prendre la decisió i no me’n penedeixo gens perquè hi vaig arribar superbé, descansada, contenta, a la concentració i a la preparació.

Ara comença una altra aventura amb l’Spar Girona.

Notícies relacionades

Sí. Ja tinc ganes d’arribar a aquesta nova etapa, que per a mi és un salt en molts sentits, i estic molt il·lusionada. Tenim un partit de la prèvia de l’Eurolliga la setmana que ve, que és el primer objectiu d’aquest grup per a aquest any.

Subscriu-te per seguir llegint