"Des de la moratòria del 2017 poca cosa s’ha fet i ja no crec que es torni a pescar mai més corall i és una llàstima perquè és una feina que té milers d’anys i més a Catalunya". Joan Quintana (1949) ho té clar. Durant quatre dècades, fins als 70 anys, va submergir-se en les aigües de mig món, també al cap de Creus, per extreure els esquelets de carbonat de calci tan preuats per joiers i orfebres. També ho va fer, no tants anys, Clotilde Martínez Colomer (1949), la primera i única dona corallera, amb títol i permís, al món. Per a ells, aquest ofici té "un component aventurer que si no el duus a dins malament perquè no saps què pot passar ni si estaràs viu l’endemà, això et fa veure la vida d’una altra manera". En el cas de Quintana, qui diu sentir-se "un privilegiat", aquest esperit l’ha dut a investigar a l’Arxiu de la Marina a la recerca de pistes per trobar els llocs on podria haver-hi el preuat tresor perquè, diu, "tot està documentat".

La parella, natural de Barcelona, es va introduir en aquest món arran de muntar el Tritón, el centre de busseig de Llafranc. Però ni l’un ni l’altre estaven destinats a ser corallers. "Ell no sabia ni nedar quan el vaig conèixer a disset anys", somriu Clotilde Martínez. Va ser ella i un amic qui li va ensenyar, tot i que la dèria de Quintana, des que va veure el film El mundo del silencio de Jacques Cousteau, "era anar sota aigua i fer immersió amb botelles", explica. De fet, ja feia pesca submarina "i sabia anar amb ulleres, tub i aletes, però si m’ho treies, m’ofegava. Ara tampoc en sé gaire, però sempre m’ha agradat el risc", riu.

Joan Quintana durant una immersió l'any 2013. / Arxiu Quintana Martínez

Abans de ser coraller, Quintana va provar uns quants oficis. "Anava per enginyer i feia de mecànic de cotxes, però vaig veure que la carrera s’allargava molt i que era un ofici molt marrà", rememora. Així que, quan es va casar amb Clotilde -tenien vint anys- va fer de venedor de llibres, de comercial de Gallina Blanca i de visitador mèdic fins que es van instal·lar a Calella de Palafrugell, on ja havien fet abans immersions. "Carregàvem les ampolles al cotxe i veníem des de Barcelona". El problema és que a Calella no hi havia cap centre d’immersió amb un compressor per carregar-les. "Només un", puntualitzen, "el club d’immersió alemany Poseidón, però només ens carregava a nosaltres", cosa que obligava la resta de bussejadors a anar a l’Estartit o a Palamós, amb els bombers. Així que l’any 1975 van apostar per vendre’s el pis de Barcelona, viure a Palafrugell i muntar un centre a Llafranc, tot i que era Clotilde qui el portava mentre en Joan mantenia la feina de visitador mèdic.

Joan Quintana explica que els corallers sortien amb zòdiacs o, fins i tot, "nedant des de la costa" i anaven a carregar els compressors al Tritón. Així va ser com els van conèixer. Abans, el 1972, fent immersió a l’Escala, carregant en un càmping a Montgó, ja van veure dues ampolles grosses que duien corallers. "No teníem ni idea que allà hi havia corall i, de fet, a l’Escala n’hi ha a tres metres dins de coves. Ho hem vist".

Imatge del fons del cap de Creus, el 2022. / Arxiu Quintana Martínez

Al Tritón, els primers clients van ser corallers de la Costa Brava i belgues, com també gent de Barcelona que feien immersions. Quan encara ni els funcionava el compressor van conèixer el coraller Josep Maria Pol de Llafranc, qui al seu torn va introduir-s’hi gràcies a altres corallers a Roses, com Eduard Ametlla, un dels pioners de l’exploració submarina a Catalunya i a l’Estat espanyol. Quintana, doncs, va començar a fer sortides amb Josep Maria Pol i, a poc a poc, van començar a baixar a més fondària. Es van professionalitzar, van comprar bones barques i càmeres de descompressió. "El primer any vam guanyar més amb el corall que amb el Tritón i tots els meus sous i comissions junts", recorda. Així que el 1979 van vendre el centre amb el material i els clients, van comprar una embarcació de dotze metres, la van equipar i es van dedicar a "l’aventura de pescar corall, exclusivament".

Clotilde Martínez el 1986 a Menorca. / Arxiu Quintana Martínez

"En aquest món no hi entres si no et porta un altre coraller, és massa complex, hi entren massa variables", diu Quintana, qui detalla que no només "has de ser un bon capbussador" sinó "entendre de navegació, de barques, de comercial i, sobretot, a qui vens" perquè no tothom et comprarà una partida de corall. En aquells temps, els compradors, que eren sobretot italians, només venien un cop o dos l’any, entre setembre i octubre "i o el venies aquells dos mesos o te l’havies de menjar fins a l’altre any". Més tard, el mercat es va obrir a indis, xinesos i japonesos, però els "únics que han quedat han estat els italians, els reis del corall", que l’empren per fer joies.

A l'embarcació disposaven de càmara de descompressió. / Arxiu Quintana Martínez

Tot i entrar de la mà d’altres corallers, conèixer els secrets de l’ofici ho van fer sols. "Aprens fent immersions. Amb els anys veus les pedres i ja saps si té coralls o no, nedant pel fons et vas orientant", detalla Quintana. Van començar per Llafranc, Calella i Begur perquè "n’hi havia molt a les illes Formigues i no era fons", uns 40 o 50 metres. A partir del 1980, ell i Josep Maria Pol van començar a baixar a més fondària amb aire pur, entre 70 i 90 metres fins que "vam tenir un ensurt i vam passar a les mescles" de gasos. Els principals perills eren la hiperòxia, quan la pressió parcial de l’oxigen és massa alta i "et pot matar", i la narcosi o borratxera de les profunditats, que és el que ells van patir. Ells van sortir-se’n. Dos companys, no. "S’aprèn de mica en mica; si ho fas d’un dia per un altre t’hi quedes, no tens cap possibilitat; seria com jugar a la ruleta russa amb sis bales al tambor. No has de tenir por, però sí respecte".

Joan Quintana va arribar a fer immersions fins a cent cinquanta-set metres, a Creta. "Pels corallers són fondàries normals perquè és on ara queda aquest corall de grans dimensions, el que té un preu. Més amunt és molt petit i no és rendible, però en queda molt". Lamenten que "al no estar controlat" fa que "baixi qui vol quan vol", furtius, "pirates", perquè a Catalunya es va aprovar el 2017 una moratòria de deu anys i el govern central, a Madrid, del qual depenen les aigües exteriors, les va tancar al cap de dos anys. Això vol dir que avui dia no hi ha llicències de corallers a l’Estat espanyol. També està prohibit a Algèria, "tot i que surten tones de corall perquè és la zona més rica del Mediterrani", Croàcia, Egipte, Líbia i Portugal. Sí que es pot a Itàlia, França i al Marroc. Quan la parella va començar no es donaven ni llicències ni permisos ni títols de corallers. Qui ho feia seguia una tradició mil·lenària: "A Catalunya anaven a l’Àfrica a pescar corall. Tot Begur està fet així". Ells es van treure el permís el 1983 a Cartagena, al Centre de Busseig de l’Armada. L’any que més permisos es van tramitar a tot l’Estat eren vint-i-dos.

Joan Quintana va arribar a fer immersions fins a cent cinquanta-set metres, a Creta. "Pels corallers són fondàries normals perquè és on ara queda aquest corall de grans dimensions"

Tot i que la normativa per fer immersions marca que cal ser dos, els corallers baixaven sols. Joan Quintana és taxatiu: "Més val que mori un que no dos. En aquests fons vas per feina i no estàs pendent de l’altre. Tu ja vas preparat i saps què t’hi pots trobar". Amb qui pot comptar és amb la persona que hi ha a la barca de dalt. "És qui està a l’aguait del que està passant i ja sap, depenent de la fondària, quant temps pots estar", diu Clotilde Martínez. A més, el coraller porta sempre un globus durant la immersió i si hi ha problemes el tira enlaire. Habitualment, la persona de la barca és un altre coraller, però ells, en fer "immersions molt extremes", van formar un mariner, que també els feia de patró.

Joan Quintana i Clotilde Martínez en una imatge recent a casa seva, a Palafrugell. / Cristina Vilà

Joan Quintana admet que el de coraller és un ofici "molt insegur perquè no tens res segur", però has de pagar impostos; el dia que no treballes o no trobes corall no guanyes". Clotilde Martínez recorda anys de crisis sense ni una venda. "En Joan anava a fer petxines per tenir alguna cosa per menjar. Ens hem fet un fart de menjar llagostes", riuen els dos. Com a corallers van viure al Marroc, on van fer una societat hispanomarroquina, i van treballar en molts llocs: Múrcia, Cadis, Almeria, l’illa d’Alboran, Ceuta, Portugal, Itàlia, Algèria, Tunísia, Albània i Grècia. També al cap de Creus. A tot arreu és, diuen, el mateix corall, però amb diferents formes i colors. "Com més neta és l’aigua pitjor és el corall perquè és un filtrador, on hi ha depuradores és on hi ha el corall més bo", assegura Clotilde Martínez. Afegeixen que "el corall de Mallorca és molt dolent perquè l’aigua té pocs nutrients". També recorden que el corall "és allò que l’animal processa i elimina transformat en carbonat de calci" i que el corall vermell no té res a veure amb el corall d’escull que és, diuen, "el que cal protegir". En tots els anys d’experiències poden certificar que "és mentida que els alevins i peixos s’hi amaguen perquè si s’amaga alguna cosa al corall, aquest es tanca i no s’obre, és la manera que té de protegir-se".

Com més neta és l’aigua pitjor és el corall perquè és un filtrador, on hi ha depuradores és on hi ha el corall més bo"

Els indrets on es pot trobar el corall es mantenen sota absolut secret. A vegades, però, les localitzacions corren com la pólvora i quan estaven a Cadis una zona que havien trobat i que els havia de durar quatre o cinc anys, l’allau de corallers va fer que s’esgotés en dos mesos. A Múrcia i Almeria, com que les zones eren a molta fondària, van treballar sols. Fa molts anys, en una immersió podien haver tret entre deu i dotze quilos, però els últims temps no sobrepassaven el mig quilo. "Era perquè no baixàvem fondo, si no hauríem continuat trobant", argumenta Quintana, qui va deixar de baixar a tanta profunditat als 62 anys després que alguns corallers de la seva edat haguessin mort. Amb 61 anys, ell encara va baixar cent quaranta metres.

Una branca de corall extreta pel matrimoni de corallers. / Arxiu Quintana Martínez

Finalment, Joan Quintana va deixar les immersions el 2017, quan tenia 68 anys, amb quaranta anys de dedicació. Confessa que avui ho troba a faltar molt i que si no hi hagués hagut la moratòria "no hauria plegat". "És una vida molt lliure, sense amos, horaris, obligacions, guanyes molts diners i vas a la recerca del tresor, buscant llibres, estudiant, enganxa molt", explica, tot reconeixent que té un punt "obsessiu". Fins i tot van treballar com a experts per a l’Institut Espanyol d’Oceanografia per "mesurar branques i informar sobre les temperatures a les fondàries". Fa un parell d’anys va rebre una carta del Ministeri de Pesca convidant-lo de nou a participar en un estudi per reobrir la pesca del corall. Ell està disposat a tot. Té molt clar que "l’ofici de coraller s’acaba, el corall no, no ho farà mai".

Per recordar tot allò que va viure ha escrit un llibre, que ha titulat Passió pel risc, en el qual testimonia tota la seva vida: des que va néixer fins que va abandonar la feina. "És una autobiografia en tercera persona", explica. Cap dels personatges que hi apareix conserva el nom real "per evitar problemes si es publica algun dia", puntualitza, tot i que, afegeix, "tot el que conté és totalment verídic, l'escriptor l'únic que fet és transformar una vida dedicada a l'aventura, el mar i a les profunditats, en una narració novel·lada que et portarà, a través d'un recorregut pel Mediterrani i part de l'Atlàntic, a un periple ple de riscos i perills". Aquest no és l’únic llibre que ha escrit Joan Quintana. Partint de les vivències dels anys que van viure al Marroc també va ficcionar una història que en aquest cas sí que va acabar publicant i que porta per títol La muchacha que amaba Europa (Tregolam).

Subscriu-te per seguir llegint