Si volem encabir una certa quantitat de matèria amb la superfície més petita possible, llavors el continent haurà de prendre forma esfèrica (per això quan tenim fred miram de fer-nos una bolla, per minimitzar la superfície, que és per on perdem la calentor). Ara bé, definida una forma concreta, a mesura que augmentem la quantitat de matèria augmentarà la relació de pes per unitat de superfície. Una torre Eiffel –ben proporcionada en tots els seus detalls– que fos el doble d’alta augmentaria la superfície quatre vegades però el pes s’hauria multiplicat per vuit. També per això, a l’hora de fer croquetes, existeix una grandària òptima: més gran, guanyarà el gust de la pasta; més petita, el de l’arrebossat.

El museu que avui transitam és humanament proporcionat. Una petita escala (que es pot esquivar amb una rampa) connecta els panells informatius amb els continguts materials. Continguts de fusta i cotó que suren amarrats als norais del moll del CN Cala Gamba, el qual acull una funcional col·lecció d’embarcacions de vela llatina. Cada llaüt, de popa rodona o no, cada bot, cada gussi... té una placa amb el nom de la nau, el tipus i, si és conegut, l’any de construcció i el mestre –o mestres– d’aixa. Una vertadera font de cultura que ret homenatge als homes que donaren forma a aquests camins de somnis.

A l’interior, dotze plafons ens expliquen la història d’aquest club nàutic que es començà a construir, ara fa 90 anys, damunt el que fou mollet de sa Ferradura. El text és de Pere Galiana Veiret, un vertader savi de tot quant ha succeït durant els darrers cent anys per devers el Coll d’en Rabassa. A l’exterior, un mural ceràmic de blaus i veles d’Antoni Riera Terrades, un bust en bronze (del mateix Riera) de Mestre Jaume (Garau i Suñer), ànima del Club Nàutic, i un rellotge de sol del polifacètic Pere Galiana completen el museu.

Surt d’aquest petit oasi històric i cultural (manllevant l’expressió al llibre que sobre el club escrigué Galiana) i veig dos corbs marins que fugen esglaiats pel renou d’una moto aquàtica que acaba de comparèixer. Les fulles dels tamarells multipliquen sols en llàgrimes salades i, a sota, una pala retira una mescla informe de plàstics i posidònia. M’ensopesc mentre cantusseig el Plany al mar de Joan Manuel Serrat i Teresa i em deman fins quan augmentarem aquesta pressió inhumana sobre la limitada superfície de la nostra illa.

Suscríbete para seguir leyendo