L’últim recompte oficial de l’Ajuntament de Barcelona situa 2.171 persones sense llar dormint al ras a la ciutat el 2025. Paral·lelament, dades obtingudes per EL PERIÓDICO reflecteixen que el consistori va empadronar l’any passat 13.239 persones amb la fórmula del denominat empadronament sense domicili fix, una ficció jurídica dissenyada precisament per registrar als voltants municipals veïns vulnerables sense llar o que malviuen en infrahabitatges com barraques, caravanes o coves. La informació que desprèn el padró municipal mostra com les necessitats socials derivades de la crisi de l’habitatge augmenten any rere any. I no només a la capital: tot i que més gradualment, aquest tipus d’empadronaments creix també en municipis com Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Lleida o Mataró.

L’any de l’últim lustre que més persones ha empadronat sense domicili acreditable l’Ajuntament de Barcelona va ser el 2023, quan 23.168 ciutadans van ser donats d’alta. En total, el consistori contempla que prop de 50.000 persones estan empadronades en el dia d’avui sense domicili fix, categoria que implica que no compten amb contracte de lloguer o escriptura de propietat. La comparativa entre el 2024 i el 2025 reflecteix un increment d’unes 3.000 altes a Barcelona, malgrat que del 2023 al 2024 hi va haver ni més ni menys que 13.000 altes menys.

«La situació del padró està molt pitjor que fa dos anys», lamenta Laia Costa, advocada de la xarxa d’activistes Padró x Totes. La jurista entén que «el drama és el relloguer d’habitacions», perquè els que es troben en aquesta situació «reben l’amenaça que, si s’empadronen, els fan fora», assenyala Costa, que critica que «només Barcelona empadrona avui sense domicili fix». Un supòsit d’aquest tipus de negatives és el de Fabio Fernández, que va explicar a aquest diari les seves dificultats per donar-se d’alta en un baix compartit amb set persones més.

Les dades, ara bé, mostren que aquest tipus d’altes padronals han crescut en altres municipis que, això sí, estan a anys llum de la capital estadísticament. Un exemple és Santa Coloma de Gramenet, que entre 2023 i 2025 ha duplicat els empadronaments sense domicili fix: de 346 ha passat a 734 a l’any. El 2020, fa cinc anys, el consistori tan sols va registrar quatre casos. O Sabadell, Lleida i Mataró, que el 2025 van depassar els 300 empadronaments ficticis per primera vegada, amb una variació més elevada –el doble entre 2022 i 2025– a la capital del Maresme.

La ficció jurídica de l’empadronament sense domicili fix perviu, de fet, com el gran cavall de batalla entre els Ajuntaments i les entitats socials. Mentre aquestes denuncien insistentment traves per accedir al padró, iindirectament a l’atenció dels Serveis Socials de les ciutats, els consistoris afirmen que compleixen l’obligació d’empadronar en equipaments municipals.

L’advocada Costa interpreta que, com més «a tope» està la qüestió migratòria, menys empadronaments fan els Ajuntaments. «L’entorn de Barcelona empadrona només on la persona viu, però no en domicili fictici. De fet, la gent ja ni tan sols ho demana perquè sap que no l’empadronaran», critica, apuntant a especials dificultats en Ajuntaments com «Olot, Figueres, Martorell o Sant Cugat del Vallès». De fet, aquests dos últims consistoris són entre els que no han facilitat dades sobre empadronaments sense domicili fix en resposta a la consulta d’aquest diari.

Una altra veu autoritzada en aquesta matèria és la de Pepa González, Defensora de la Ciutadania de Santa Coloma de Gramenet i vicepresidenta del Fòrum de Síndics de Greuges. «Aquest últim any hem detectat un canvi de criteri per tornar a ser més restrictius amb els empadronaments sense domicili fix», assegura la Síndica, que fa anys que fa públiques les seves crítiques sobre la gestió del padró a la ciutat limítrofa amb Barcelona. Un exemple de municipi on ha minvat la xifra de persones empadronades sense domicili fix és l’Hospitalet de Llobregat: de les 150 altes del 2020 o 144 del 2021, el consistori ha passat a les 88 del 2024 o 114 del 2025. Fonts municipals assumeixen que les altes al padró municipal «han experimentat des de la pandèmia una corba ascendent», passant dels 269.382 veïns empadronats el 2020 als 289.510 habitants registrats del 2025.

Santa Coloma, això sí, és l’únic Ajuntament de la vintena a què s’han sol·licitat dades que ofereix indicadors consistents sobre els empadronaments finals en relació amb el total de sol·licituds. De 1.412 sol·licituds d’empadronament sense domicili fix, el consistori va accedir a empadronar la meitat: 734 persones. El 2024, de 1.318 peticions es van empadronar 625 ciutadans. I el 2023, de 839 sol·licituds es van empadronar 346 veïns. Els registres mostren com les sol·licituds gairebé s’han sextuplicat en cinc anys: de les 241 del 2020 a les 1.412 del passat 2025.

Davant d’aquests singulars empadronaments aflora el dubte de fins a quin punt són d’obligat compliment per als Ajuntaments. El cert és que la fórmula consta en una instrucció del Ministeri de la Presidència que exigeix empadronar en «supòsits en què una persona que no té sostre resideix habitualment al municipi i és coneguda pels serveis socials». A ulls de la defensora de Santa Coloma, «el problema és exigir que siguin coneguts de Serveis Socials, ja que precisament solen ser-ho a partir del moment en què són empadronats», pondera González.

Els juristes del Fòrum de Sindics de Greuges de Catalunya, que va publicar un exhaustiu monogràfic sobre el padró, defensen que aquesta instrucció és de preceptiu compliment per a les administracions locals. La realitat és que la minoria de casos que aconsegueixen arribar als tribunals acaben diluint-se, a excepció de precedents com un retret judicial a l’Ajuntament de Premià de Mar el 2022 per intentar una «neteja residencial», en paraules del jutge, per limitar els empadronaments en domicili fictici. Les entitats socials, per la seva banda, conclouen que l’extrema vulnerabilitat dels qui sol·liciten aquests empadronaments constitueix un obstacle insalvable perquè els casos prosperin judicialment.