Poques finals hauran presentat una diferència tan gran entre un equip i l’altre. Vint xuts totals, amb dotze a porteria, per als espanyols per dos a fora dels, fins avui, campions del món. La selecció estatal s'ha endut, amb més patiment al marcador que al camp, la segona Copa del Món de la seva història i ho ha fet amb mereixement. S'ha menjat una Argentina sense recursos, massa dura i que només ha presentat la batalla habitual com a argument.

I l’Iniesta del 2026 ha estat Ferran Torres. El davanter de Foios, sovint criticat per ser poc curós i errar molts gols, ha enviat a la xarxa una deixada de Nico Williams amb una volea d’esquerra que ja és històrica. Es diu que podria acabar l’estiu al París Saint-Germain. De moment, és un dels vuit blaugrana campions del món, com el martorellenc Eric Garcia, que ha debutat avui, i el sallentí Joan Garcia, i també el manresà de l’Atlètic de Madrid Marc Pubill.

La primera meitat ha anat al ritme que marcava la seca gespa del MetLife Stadium. Amb els diners que es gasta la FIFA i que el més important, el terreny de joc, sigui inacceptable. Com era previsible, Espanya ha dut sempre la iniciativa, buscant primer el desequilibri de Lamine per la banda dreta. Aquest ha tingut la primera oportunitat, però entre els dos Martínez han avortat un xut massa fluix.

Els argentins esperaven alguna errada, com una pilota llarga en què Unai es s'ha avançat a Messi, però en general es replegaven i alentien el joc. En el tram final, després de molts minuts de poca profunditat, han passat algunes coses. Com una targeta i la lesió de Lisandro, que provocava el primer canvi, o la millor jugada espanyola, amb una rematada d’Oyarzabal des de la frontal de l’àrea massa centrada. Un altre xut, aquest cop excessivament creuat, de Cucurella, tancava una primera meitat en què totes dues seleccions havien intentat, sobretot, no equivocar-se de manera fatal.

En el descans, Scaloni ha fet entrar Paredes per tancar més el passadís central, però el temperamental jugador de Boca s'ha carregat de seguida amb una targeta groga que l'ha condicionat. La represa ha estat un setge constant d’Espanya, amb intensitat creixent, com també ha estat la força amb la qual s’empraven els argentins.

En el tram inicial, fins a la pausa d’hidratació, Oyarzabal ha tingut una bona transició que ha finalitzat malament i, tot seguit, Olmo no ha arribat a una centrada que ha tapat Montiel. Un altre xut del terrassenc, l’últim que ha fet, l'ha aturat el Dibu.

Atac i gol constant

Va ser el moment en què De la Fuente ha volgut explotar el joc de Merino i Ferran entre línies i el camp s'ha decantat totalment. Espanya hauria hagut de guanyar molt abans el partit, però s'ha fet un tip de fallar ocasions, sobretot amb xuts llunyans, com un de Cubarsí i un altre de Pedri. Argentina ja es defensava tancada a l’àrea.

I més que ho va fer quan, a l’últim minut, Enzo Fernández, amb temeritat, va picar el peu de Cubarsí i li va fer donar voltes de campana. Segona groga davant de les protestes argentines. Lamine hauria pogut evitar la pròrroga, però Dibu li ha tret una falta a l’últim minut.

La primera part del temps suplementari ha vist una ocasió claríssima de Merino amb el cap i un gol mal anul·lat a Nico Williams per una falta inventada per Vincic. Si l’empat seguia, hi hauria nervis, però el gol ha arribat al primer minut de la segona meitat. Lamine centra per la dreta, Nico Williams deixa la bola enrere amb el cap i Ferran Torres empala la volea amb l’esquerra que el converteix en història, com Iniesta, com Götze, com Brehme... golejadors únics de finals del Mundial que tothom recorda. Espanya ha jugat malament el tram final, en què Giuliano ha tingut un empat que hauria estat molt injust. El rei abdica. Messi, potser, també.

Subscriu-te per seguir llegint